Sant Miquel de Toudell és una església romànica del segle XI. Està situada al damunt de restes més antigues, segurament romanes, com ho demostren les restes d’un mur i d’una necròpolis amb tombes de tègula a pocs metres del temple.
L’edifici que podem veure avui està inscrit dins de l’estil del Romànic Llombart, semblant al que podem trobar a les esglésies de Sant Pere de Terrassa.
L’edifici consta d’una nau rectangular i un absis semicircular a la part de llevant. La nau està coberta en volta de canó i l’absis en quart d’esfera. L’església no té més obertures que les de la porta d’entrada i l’òcul que té al damunt. |
|
 |
La part artística més interessant és troba a l’exterior de l’absis amb un seguit de lesenes i arcuacions cegues típiques d’aquest estil romànic.
A la façana trobem la porta rodejada d’unes grans pedres que formen l’arc de mig punt i un airós campanar d’espadanya descentrat de l’eix central. Aquest elements són posteriors, segurament del segle XVIII.
L’Església va ser cremada per la Guerra Civil i per això no conservem el seu retaule barroc, tret d’una petita part que es conserva al Museu de Terrassa. També es conserva a la parròquia de Viladecavalls una creu processional d’argent del s.XVI.
A l’entrada de l’església trobem una curiosa llosa sepulcral d’un personatge religiós anomenat Antoni Sempera. |
La història de Sant Miquel de Toudell, va molt lligada als seus inicis a la família feudal dels Toudell, dels quals conservem el seu Castell molt a prop de l’ermita i un altre temple al Polígon de Can Trias de Viladecavalls.
Va tenir les funcions de parròquia d’una població dispersa que vivia en els masos de l’entorn. Com a curiositat el S.XVII una veïna de Sant Miquel de Toudell va ser acusada de bruixa i va ser penjada a Caldes de Montbui.
El 1849 va deixar de ser parròquia, clausurant el cementiri que hi havia al seu voltant i va ser agregada a la parròquia de Viladecavalls de Sant Martí de Sorbet.
Des de llavors se l’anomenat popularment “ermita”, més per les seves dimensions que no pas perquè hi hagi viscut mai cap ermità. |
